Abans de parlar d'estils, colors o materials, tot interior es pot descriure amb quatre paraules: punt, línia, pla i volum. Són el vocabulari mínim de la forma. Quan les domines, deixes de veure «una sala bonica» i comences a veure per què funciona: on hi ha el focus, quines línies et guien, quins plans tanquen l'espai i quins volums l'ocupen.

D'on ve aquest vocabulari

El 1926 Wassily Kandinsky va publicar Punkt und Linie zu Fläche («Punt i línia sobre el pla»), el novè d'una sèrie de catorze llibres de la Bauhaus editats per Walter Gropius i László Moholy-Nagy ¹. L'edició anglesa és del 1947, publicada per la Solomon R. Guggenheim Foundation ¹. Kandinsky hi analitza els elements de la pintura com si fossin una gramàtica: què és un punt, què és una línia i què passa quan es posen sobre un pla.

A l'arquitectura i l'interiorisme, el manual de referència que ordena aquest vocabulari és Architecture: Form, Space, and Order, de Francis D. K. Ching. La cinquena edició és del 2023, amb més de 800 il·lustracions, moltes dibuixades a mà, i l'editor el presenta com la introducció clàssica al vocabulari bàsic del disseny arquitectònic des de fa més de quaranta anys ³. El seu primer capítol es diu «Elements primaris», i els següents tracten la forma, la forma i l'espai, l'organització, la circulació, la proporció i l'escala, i els principis ^{3 4}. És l'esquelet que segueix aquest mòdul.

El punt: posició i focus

Per a Kandinsky, el punt geomètric és «una cosa invisible» i, considerat com a substància, «equival a zero» ². Només marca una posició. Quan es materialitza (una taca, un objecte), passa a tenir mida i forma, però continua llegint-se com a punt mentre l'ull el percebi com una concentració, no com una superfície.

En un interior, el punt és tot allò que atrau la mirada cap a un lloc concret. És una pauta de lectura, no una regla:

• Un llum penjat sobre una taula marca el centre d'una zona, encara que no hi hagi cap paret que la delimiti.
• Una peça sola en una paret buida (un quadre, un mirall, un aplic) fixa l'atenció i ordena el que hi ha al voltant.
• El centre d'una estança és un punt implícit: si hi col·loques una taula rodona, el confirmes; si el deixes buit, la circulació el travessa.
• Un punt a l'extrem d'una línia (una porta al final d'un passadís, una finestra al fons) la tanca i li dona destinació.

Dos punts ja generen una relació: l'ull traça entre ells una línia invisible. Així neixen els eixos, que veuràs a la lliçó sobre com es llegeix un espai.

La línia: direcció i moviment

Kandinsky defineix la línia geomètrica com «el rastre que deixa el punt en moviment; és a dir, el seu producte» ². Si el punt és repòs, la línia és direcció. També atribueix un caràcter a cada orientació: la línia horitzontal és «una base de suport freda» que es pot estendre en diverses direccions, i la vertical, la forma més concisa d'un moviment «càlid» infinit ². No ho llegeixis com una llei física, sinó com una intuició d'artista que encara serveix per parlar amb un client.

A l'interior les línies són sobretot vores: la trobada de dos plans (paret i sostre), un canvi de material, una junta de paviment o el perfil d'un moble. També hi ha línies implícites: l'eix d'un passadís, l'alineació d'una sèrie de cadires o la visual que uneix la porta d'entrada amb la finestra del fons.

El pla: tancar, separar, acotar

Quan la línia s'estén en una segona direcció, neix el pla. Kandinsky parla del pla bàsic com la superfície material que rep l'obra: paper, fusta, tela, estuc o metall poden fer aquest paper ². En arquitectura, els plans són les superfícies que defineixen l'espai, i a l'interior se'n llegeixen tres famílies:

1. Pla de base: el terra. Un canvi de paviment, una catifa o una tarima acoten un territori sense aixecar cap paret. És l'eina més barata per zonificar un espai obert.
2. Plans verticals: parets, envans, mampares, cortines, prestatgeries passants. Són els més actius: tanquen la vista, conformen recorreguts i reben la llum. Un pla vertical que no arriba al sostre separa sense tancar.
3. Pla superior: el sostre. Un fals sostre que baixa sobre una zona, una biga vista o un llum gran fan de «sostre» d'un racó, i el converteixen en lloc.

El Moviment Modern va convertir el pla en el protagonista. Amb la planta lliure de Le Corbusier, l'estructura es separa dels murs i la distribució de cada nivell es pot fer amb total llibertat ⁵: les parets deixen de ser murs de càrrega i passen a ser plans que es col·loquen on convé. Al Pavelló de Barcelona, l'edifici es construeix amb vidre, acer i diverses pedres, i la Fundació Mies van der Rohe destaca el rigor de la seva geometria i la claredat del muntatge ⁶. És el millor lloc de Barcelona per veure plans de pedra i de vidre que no formen habitacions, sinó recorreguts. imatges

El volum: massa i buit

Un pla que s'estén en una tercera direcció genera un volum. A l'interior el llegim de dues maneres complementàries:

• Com a massa: un sòlid que ocupa espai. Un sofà, una illa de cuina, un armari, una xemeneia o un pilar. La massa té pes visual i cal deixar-li aire al voltant.
• Com a buit: l'espai que tanquen els plans. Una estança és un volum buit, i és el que realment dissenyes: les persones viuen al buit, no a la massa.

La relació entre massa i buit és la base de qualsevol distribució. Un volum massiu enganxat a una paret es llegeix com a part del pla; separat de la paret, es converteix en un objecte que s'ha de rodejar. Una illa de cuina és exactament això: un volum que s'allibera de la paret i passa a organitzar el buit al seu voltant.

Cas pràctic: un saló en forma de L

Un client té un saló menjador en forma de L, amb la porta en un extrem i un balcó a l'altre. Diu que «no sap on posar res». Llegeix-lo amb els quatre elements abans de pensar en mobles:

• Punts: la porta i el balcó són els dos punts que ja existeixen; la línia que els uneix és el recorregut principal i no s'ha de bloquejar.
• Línies: la trobada de les dues ales de la L marca una vora; aprofita-la per separar estar i menjador.
• Plans: una catifa a l'ala d'estar i el paviment nu al menjador acoten dues zones sense cap paret; un llum penjat sobre la taula hi afegeix un «sostre».
• Volums: el sofà, d'esquena al menjador, fa de pla vertical baix que separa sense tancar; la taula és un volum lliure que es pot rodejar.

Resultat: dues zones clares, un recorregut lliure i cap obra.

Textura i llum sobre els elements

Els quatre elements es perceben a través de la seva superfície. La textura, la qualitat tàctil i visual d'un material, modifica com es llegeix un pla: una paret de calç amb llum rasant es converteix en relleu, i la mateixa paret amb llum frontal es torna plana. El Pavelló ho demostra amb només quatre pedres ⁶. La llum i el color tenen mòduls propis al curs; aquí només cal que recordis que no hi ha forma sense superfície, ni superfície sense llum.

Per veure'n exemples: imatges · vídeos