Un plànol sense cotes és un dibuix; amb cotes, és una ordre de construcció. Acotar bé vol dir donar totes les mides necessàries, cap de repetida, des de referències que es puguin replantejar a l'obra. I un plànol ben acotat ha d'anar en un full que s'identifiqui sol: format, caixetí i número dins del joc.

La norma i el criteri

Els principis generals per presentar cotes en dibuixos 2D de totes les disciplines són a la ISO 129-1:2018, que ISO ha posat en revisió el 2026 ¹. Les línies de referència i les anotacions que hi pengen són a la ISO 128-2 ². El detall d'aquestes normes és de pagament; el que segueix és la manera com s'acostuma a acotar en arquitectura i interiorisme, que trobaràs a qualsevol estudi amb petites variacions. Pren-ho com a pauta i, sobretot, sigues coherent a tot el projecte.

Els elements d'una cota

• Línies auxiliars: fines, perpendiculars a la mida, des de l'element fins una mica més enllà de la línia de cota. Deixa un petit espai entre la paret i l'inici de la línia perquè no es confonguin.
• Línia de cota: fina, paral·lela a la mida.
• Terminacions: en arquitectura és molt habitual la ratlla inclinada a 45° o el punt; en dibuix mecànic, la fletxa. Tria'n una i fes-la servir a tot arreu.
• Xifra: sobre la línia de cota, centrada, llegible des de baix o des de la dreta del full. A tot el plànol, la mateixa alçada de lletra.

Les unitats no s'escriuen a cada cota: s'indiquen una vegada al caixetí o en una nota («cotes en cm»). En plànols d'interiors a 1:50 són habituals els centímetres; en mobiliari i detalls, els mil·límetres. El que no es pot fer és barrejar-les en un mateix full.

Com s'acota una planta d'interiors

1. Cotes exteriors en cadenes: per fora del dibuix, paral·leles a cada façana o paret, una cadena de cotes parcials (trams de paret i obertures) i, més a fora, la cota total. La total serveix de comprovació: la suma de les parcials ha de donar-la.
2. Cotes interiors: dins de cada estança, les mides lliures entre paraments acabats (de paret a paret), que són les que necessita qui hi posa mobles.
3. Obertures: amplada de la porta o de la finestra i la seva posició respecte d'una paret o d'un eix. L'alçada, a l'alçat o en una nota.
4. Gruixos de parets i envans, sobretot si se'n construeixen de nous.
5. Referències de replanteig: acota els elements nous (un envà, un moble fix) des d'una paret existent que l'operari pugui trobar a l'obra, no des d'un element que encara no existeix.

Dues regles d'or: cap mida repetida (si una mida surt en dos llocs i un dia la canvies, en quedarà una de falsa) i cap mida que s'hagi de calcular a l'obra si la pots donar tu.

Cotes de nivell i alçades

Les alçades no es poden acotar en planta amb línies de cota, perquè són perpendiculars al full. Es donen de dues maneres:

• A la planta, amb cotes de nivell: un símbol (sovint un triangle o una creu en un cercle) amb l'alçada respecte d'un nivell ±0,00. En un habitatge, el ±0,00 sol ser el paviment acabat de l'entrada; un bany elevat dos centímetres seria +0,02, i el fals sostre del passadís, +2,40.
• A les seccions i alçats, amb cotes verticals normals: alçada lliure, alçada de l'encimera, de l'ampit, dels endolls, dels interruptors.

Notes, referències i llegendes

El que no és una mida s'escriu amb una línia de referència (una línia fina que surt de l'element i acaba en una nota) o amb un codi que remet a una llegenda o a un altre plànol: P1 per a un tipus de porta, M3 per a un material. La ISO 128-2 regula també aquestes línies de referència i com s'hi disposen les indicacions ². Escriu les notes en frases curtes i imperatives, i posa a cada full la llegenda dels símbols que hi apareguin.

El full: format i disposició

Els formats de paper de la sèrie A els fixa la ISO 216 ³, i la mida i la disposició dels fulls de dibuix tècnic, també els fets amb ordinador, la ISO 5457 ⁴. Per als plànols de construcció, la ISO 9431 determina on van i com s'organitzen l'espai de dibuix, l'espai de text i el caixetí ⁶. En un projecte d'interiors d'habitatge, el format més habitual és l'A3, que s'imprimeix a qualsevol copisteria i es porta a l'obra; per a plantes grans o concursos, l'A1.

Pautes de disposició que fan el full llegible: marc amb marges constants, dibuix principal a l'esquerra o al centre, notes i llegenda en una columna a la dreta, i el caixetí sempre a la cantonada inferior dreta, perquè és la part que queda a la vista quan el full es plega.

El caixetí i el joc de plànols

Ja coneixes el caixetí de les làmines de presentació. El dels plànols tècnics té la mateixa funció, però més dades. La ISO 7200 en fixa els camps de dades —noms, continguts i longituds— perquè els documents es puguin intercanviar amb caixetins compatibles ⁵. En un projecte d'interiors, com a pauta, hi han de constar:

• Projecte i adreça de l'obra; client.
• Títol del plànol (per exemple, «Planta de distribució. Estat reformat»).
• Escala o escales, i unitats de les cotes.
• Número de plànol i total del joc (per exemple, 04/12).
• Data i número de revisió, amb una taula de revisions si el plànol ha canviat.
• Autoria i, quan calgui, signatura.

Numera els plànols per famílies i mantén la numeració durant tot el projecte (per exemple: 01 situació, 02–04 estat actual, 05–07 enderroc i reforma, 08 sostres, 09–12 alçats i detalls). Quan un plànol canvia, no li canviïs el número: puja-li la revisió. Així, a l'obra ningú no treballa amb una versió antiga sense adonar-se'n.

Per veure'n exemples: imatges · vídeos