Quan un client diu «el vull nòrdic» o «una mica boho», no està citant un manual: està fent servir una paraula que li han ensenyat les revistes i les botigues. La teva feina és traduir-la a codis concrets (formes, materials, colors, peces) i saber quina part d'aquesta paraula té història i quina és només una etiqueta. Aquesta lliçó et dona el mètode; les tres següents l'apliquen als onze estils del mòdul.

Estil, moviment i etiqueta: tres coses diferents

Al M01 has vist que el disseny d'interiors es pot explicar per moviments: grups de persones, en un lloc i una època, amb unes idees i unes obres que es poden datar. La Bauhaus o De Stijl són moviments. Quan avui es parla d'«estils decoratius», però, es barregen tres coses de naturalesa molt diferent:

• Moviments i períodes històrics, amb obres, autors i dates verificables: l'art déco o el mid-century modern.
• Tradicions culturals o constructives, que no tenen fundadors ni manifestos però sí una base documentada: l'estètica japonesa de la cerimònia del te, la casa rural mediterrània, la masia.
• Etiquetes comercials, que neixen per vendre o per ordenar imatges i que sovint no tenen cap definició acadèmica: Japandi, boho, maximalisme.

Aquesta distinció no és un detall acadèmic. Determina què pots afirmar davant d'un client i què has de presentar com a criteri teu. Si dius que l'art déco pren el nom de l'Exposició de París del 1925, ho pots demostrar. Si dius que el boho «porta sempre rotang», estàs descrivint una moda, no una regla.

Els noms arriben tard

Fins i tot els estils amb més història es van batejar després. Tres exemples:

1. Art déco El Victoria and Albert Museum recorda que és un terme encunyat als anys seixanta; a l'època se'n deia, entre altres noms, Style Moderne ¹.
2. Mid-century modern El nom es va popularitzar amb el llibre de Cara Greenberg Mid-Century Modern: Furniture of the 1950s, del 1984. Ella mateixa explica que el va triar com a títol sense saber que ja s'havia fet servir abans per al moble del 1947 al 1957 ².
3. Japandi Segons un professor d'estudis japonesos de la Universitat de Copenhaguen, el terme va aparèixer a mitjan anys 2010; el desembre del 2016 un diari australià ja en parlava com a tendència ³.

El V&A va més lluny: diu que l'art déco potser no és un sol estil sinó un pastitx d'estils, fonts i influències diferents ¹. Si això passa amb un estil de museu, imagina amb una etiqueta d'Instagram. Retén la idea: un nom d'estil és una manera d'agrupar codis, no una definició tancada.

Les onze etiquetes, classificades

Aquesta taula ordena els estils del mòdul segons el tipus de base que tenen. La columna de la dreta et diu on es desenvolupa cada un.

Fixa't que, de les onze, només dues o tres tenen una història que es pot explicar amb dates i autors. La resta es poden fonamentar parcialment (en una tradició, un edifici, un text), però no definir. Quan una etiqueta no té definició, el que farem és ancorar-la en algun referent verificable i presentar-ne els codis com una pauta de treball, no com una norma.

La fitxa de codis: forma, material, color

Per llegir qualsevol estil, encara que sigui una etiqueta, fes-te les mateixes preguntes. És la mateixa lògica que les sis preguntes per a una peça que vas aprendre al M01, aplicada a un espai sencer. És una pauta de treball del curs, no una classificació oficial.

Les tres primeres preguntes són les que decideixen. Dos estils poden compartir materials (fusta, lli, ceràmica) i ser molt diferents per la densitat o pel color. Per això, quan descriguis un estil, no et quedis en la llista de materials: digues també com es combinen i en quina quantitat.

El color el pots treballar amb les eines del M05: l'harmonia, la pauta 60-30-10 i la notació NCS per anomenar cada to amb precisió. La forma, amb els principis de composició del M02.

Com es fa servir amb un client

La fitxa serveix en dues direccions:

1. Del client al projecte. Quan et porti imatges amb una etiqueta («això és Japandi»), passa-les per la fitxa. Sovint descobriràs que el que li agrada no és l'etiqueta sinó un codi concret: la fusta clara, l'absència d'objectes, una llum suau.
2. Del projecte al client. Quan presentis una proposta, no et limitis a dir «nòrdic». Descriu els codis: «fusta de roure clara, parets blanc trencat, tèxtils de llana i lli, poques peces i de bona qualitat». Així el client sap exactament què compra i tu tens un criteri per descartar el que no hi encaixa.

Cas pràctic: «el vull nòrdic però no fred»

Una parella et demana un menjador «nòrdic, però que no sembli un catàleg». Et porten dotze imatges. Les passes per la fitxa i veus que en totes hi ha fusta clara i parets clares (codis nòrdics), però que nou tenen tèxtils de colors terrosos, ceràmica feta a mà i alguna peça antiga. El que demanen no és un estil pur sinó una barreja: una base nòrdica amb accents més càlids i artesanals. Ho anomenes així a la proposta, amb els codis escrits, i et serveix de filtre per a cada compra. A la lliçó 5 veuràs com es fa aquesta barreja sense que perdi coherència.