Un interior es fa per a cossos concrets. L'antropometria et dona les mesures; els percentils et diuen per a quina part de la població dissenyes; i els manuals clàssics, Neufert i Panero, són un punt de partida que sempre has de contrastar amb les persones reals que viuran a l'espai.

Què és l'antropometria i per a què serveix

L'antropometria és l'estudi de les mesures del cos humà. Dins de l'ergonomia, la International Ergonomics Association (IEA) la situa a l'ergonomia física, que s'ocupa de l'anatomia, de les mesures del cos, de la fisiologia i de la biomecànica en relació amb l'activitat física, amb temes com les postures o la disposició d'un lloc de treball ¹. La mateixa associació defineix l'ergonomia com la disciplina científica que estudia les interaccions entre les persones i els altres elements d'un sistema, i com la professió que aplica teoria, principis, dades i mètodes al disseny per optimitzar el benestar humà i el funcionament del conjunt ¹.

Per a un interiorista això vol dir una cosa molt pràctica: cada alçada de taulell, cada fons d'armari i cada pas entre mobles respon, o hauria de respondre, a una mesura del cos. Quan una cuina cansa l'esquena o un prestatge queda fora d'abast, gairebé sempre hi ha una mesura del cos que no s'ha tingut en compte.

Mesurar el cos: dimensions i normes

Perquè les dades de dues poblacions es puguin comparar, s'han de prendre igual. La norma ISO 7250-1 (edició del 2017), «Basic human body measurements for technological design», descriu les mesures antropomètriques que poden servir de base per comparar grups de població ². La seva llista bàsica està pensada com a guia per als ergònoms, i també serveix per extreure mesures d'una o dues dimensions a partir d'escàners tridimensionals ².

Per a la població adulta treballadora d'Espanya hi ha l'estudi d'Antonio Carmona publicat per l'INSST el 2003, que descriu les característiques antropomètriques de la població laboral espanyola per al disseny ergonòmic de màquines, equips i llocs de treball ³. Una nota tècnica posterior de l'INSST, que en fa servir les dades, indica que les dimensions antropomètriques d'aquesta població segueixen una distribució normal, i en treu els abasts del braç dret i assegut ⁴.

A l'interiorisme et trobaràs sobretot dos tipus de mesures:

• Mesures del cos en una postura fixa: estatura, alçada dels ulls, de l'espatlla o del colze dret, alçada del genoll assegut, amplada de malucs.
• Abasts i espais de moviment: fins on arriba la mà, quin espai ocupa una persona que s'ajup o que es gira. La nota tècnica de l'INSST calcula l'abast a partir de mesures com l'alçada de l'espatlla i l'angle del braç, i distingeix entre dret i assegut ⁴.

Percentils: dissenyar per a un interval

Ningú no és «la persona mitjana». Per això les dades antropomètriques es donen en percentils: el percentil 5 (P5) és el valor que només no arriba el 5 % de la població, el percentil 50 (P50) parteix la població per la meitat i el percentil 95 (P95) només el supera el 5 %. Com que les mesures segueixen una distribució normal, a partir de la mitjana i la desviació típica es pot calcular el percentil que es vulgui ⁴.

La decisió de projecte és triar quin extrem limita cada mesura. La nota tècnica de l'INSST representa els abasts màxims per al percentil 5 dels homes i de les dones treballadores ⁴: el raonament és que, si hi arriba una persona petita, hi arriba gairebé tothom. Amb els espais lliures passa al revés: una alçada de pas o l'amplada d'un seient s'han de pensar per a les persones grans del grup. Aquesta lògica és una pauta de treball, no una norma, i et serveix sobretot quan dissenyes per a molta gent sense conèixer-la.

Quan treballes per a una llar concreta, la situació canvia: no dissenyes per a una població, sinó per a unes poques persones que pots mesurar. Aleshores els percentils serveixen per saber si algú de la casa queda als extrems, i per decidir què ha de ser regulable.

Dades reals: el cos de les dones a Espanya

L'estudi antropomètric de la població femenina que va presentar el Ministeri de Sanitat i Consum el febrer del 2008 és un bon exemple de dades actuals i representatives. Hi van participar 10.415 dones, repartides en deu grups d'edat de 12 a 70 anys, i es van mesurar en una cabina que genera un model tridimensional del cos ⁵. L'objectiu declarat era caracteritzar la forma i les dimensions del cos de les dones per desenvolupar un sistema de talles de roba estàndard i patrons adaptats a les usuàries ⁵.

Tres resultats interessen directament a l'interiorisme:

• L'estatura canvia amb l'edat. La mitjana del grup de 18 a 19 anys era de 162,6 cm, i la del grup de 60 a 70 anys, de 154,7 cm ⁵. Prop de 8 cm de diferència entre generacions que poden viure a la mateixa casa.
• La població creix lentament. L'estatura mitjana femenina va passar de 159,8 cm el 1987 a 161,6 cm el 1997 i a 162,3 cm el 2007 ⁵. És la tendència secular: les taules antigues poden quedar curtes.
• La forma també compta. L'estudi va descriure tres morfotips (diàbolo, campana i cilindre), amb un 39 %, un 25 % i un 36 % de la mostra, respectivament, i amb un pas del cilindre al diàbolo i a la campana a mesura que augmenta l'edat ⁵. A casa, això es tradueix en amplades de seient, de pas i de transferència.

Neufert, Panero i el Modulor: eines de consulta

Dos manuals han acompanyat generacions d'arquitectes i interioristes. El d'Ernst Neufert, la Bauentwurfslehre, es va publicar per primer cop el 1936 i la 44a edició és del 2024, a Springer Vieweg ⁷; Gustavo Gili n'ha publicat l'edició castellana amb el títol Arte de proyectar en arquitectura ⁸. El de Julius Panero i Martin Zelnik, Human Dimension & Interior Space, és del 1979 ⁹, i en castellà s'ha publicat com a Las dimensiones humanas en los espacios interiores. Estándares antropométricos, també a Gustavo Gili ¹⁰.

Fes-los servir com el que són, llibres de consulta, i tingues presents tres cauteles:

1. De quina població surten les dades? Una taula d'una altra època o d'un altre país pot no correspondre a la gent per a qui projectes; recorda la tendència secular.
2. És una mesura del cos o una recomanació de projecte? No és el mateix l'alçada del colze que l'alçada recomanada d'un taulell.
3. Hi ha una norma que mani? Quan una mida està regulada, com l'alçada d'una barana o l'amplada d'una porta accessible, la norma passa per davant del manual. Ho veuràs a les lliçons 3 i 4.

El Modulor de Le Corbusier, que vas veure al mòdul de fonaments (M02), és un altre cas instructiu. Va ser un sistema de proporcions antropomètriques desenvolupat entre el 1943 i el 1950 per estandarditzar el projecte i la construcció ⁶. Es va començar a dibuixar sobre una estatura d'1,75 m, la del mateix Le Corbusier, i finalment es va basar en un home d'1,83 m ⁶. Compara-ho amb les dades de l'estudi del 2008: el cos de referència del Modulor és força més alt que la mitjana de les dones mesurades ⁵. Un sistema de proporcions pot ser una bona eina de composició i, alhora, un mal patró de mides.

imatges de Panero · imatges del Modulor

La diversitat dels cossos també és antropometria

Una persona en cadira de rodes, una persona gran amb caminador o un infant tenen mesures i abasts propis. El Codi d'accessibilitat de Catalunya hi dedica un annex sencer, l'1a, que descriu els paràmetres antropomètrics i d'interacció principals de les persones amb discapacitat com a referència per a les condicions d'accessibilitat dels espais ¹¹. El Codi parla d'accessibilitat universal en tres dimensions: física, sensorial i cognitiva ¹¹. Ho desenvoluparàs a la lliçó 4; aquí n'hi ha prou que retinguis la idea: el «cos estàndard» no existeix, i un interior ben dimensionat ha de funcionar per a l'interval de persones que el faran servir, ara i d'aquí a vint anys.

Del manual al client: mesurar les persones

Quan el projecte és un habitatge, pots fer el que no pot fer cap manual: mesurar les persones que hi viuran. N'hi ha prou amb una cinta mètrica, una paret i una cadira.

Aquestes maneres de mesurar són una pauta pràctica, no el protocol d'una norma: la definició exacta de cada mesura i dels punts anatòmics la dona la ISO 7250-1 ². Per a un habitatge, la precisió d'un centímetre és més que suficient.

Cas pràctic

Una parella reforma la cuina. Una de les persones fa 1,58 m i l'altra 1,86 m, i totes dues cuinen. El catàleg del fabricant ofereix una sola alçada de sòcol. En comptes de triar «la mitjana», mesures l'alçada del colze de totes dues. La diferència de colze et diu quant de marge hi ha. Pots proposar dues alçades de treball dins la mateixa cuina, per exemple una zona de preparació més alta i una placa més baixa, o un sòcol regulable. És el tipus de decisió que treballaràs a la lliçó 2 i a la fitxa de mesures dels deures.