Distribuir no comença dibuixant parets, sinó escrivint. Primer el programa (qui hi viu i què hi fa), després les zones, després les relacions entre espais i els recorreguts, i tot plegat sobre la planta real, amb les façanes i la llum que té. La planta bona és la conseqüència d'aquest ordre; la que neix d'un moble bonic posat al mig, gairebé mai.

Aquest mòdul treballa sobre l'aixecament que vas fer al M03 i que vas passar a net al taller d'AutoCAD (TD2). Les mesures del cos, els espais de pas i l'accessibilitat són del M06: aquí les fem servir, no les tornem a explicar. La normativa d'habitabilitat té lliçó pròpia, la següent.

El programa: qui hi viu i què hi fa

El programa és la llista del que ha de passar a la casa. No és una llista d'estances («tres dormitoris i dos banys»), sinó d'activitats i persones: qui hi dorm, qui hi treballa i a quines hores, qui cuina i com (cada dia, el cap de setmana, per a molta gent), on es desa el que es té. Una mateixa superfície serveix programes molt diferents.

Una manera ordenada de recollir-lo és una taula per activitat:

La taula és un exemple: el contingut el treu l'entrevista amb el client, no la intuïció de l'interiorista.

La normativa també fixa un programa mínim

A Catalunya, el Decret 141/2012 exigeix a tot habitatge nou una composició mínima: una estança, una cambra higiènica, un equip de cuina, la instal·lació directa d'un equip de rentat de roba i una solució per a l'assecat natural de la roba ¹. Si l'estança és un únic espai, ha de permetre separar-hi una habitació de 8 m² sense que la sala ni l'habitació perdin els requisits obligatoris ¹. El programa del client va sempre per sobre d'aquest mínim; la lliçó següent detalla les xifres.

Zonificar: agrupar abans de dibuixar

Zonificar és agrupar les activitats en zones afins. Els criteris que fa servir l'ofici són pautes de projecte, no normes, i es combinen:

• Dia i nit. Estar, menjador i cuina d'una banda; dormitoris i el seu bany de l'altra. Separar-les protegeix el descans de qui dorm mentre la resta fa vida.
• Social i privat. Allò que veu una visita (entrada, estar, un lavabo) i allò que no. El gradient va de l'entrada cap a dins.
• Humit i sec. Cuina, banys i rentat necessiten aigua i desguàs. Agrupar-los, o almenys alinear-los, simplifica les instal·lacions. Moure una zona humida lluny dels baixants és possible, però té conseqüències d'obra que veuràs al M10.
• Servei. Rentat, estenedor, rebost, escombraries: les zones que fan funcionar la casa i que convé tenir a prop de la cuina.

La zonificació no és una partició fixa. A la casa Rietveld Schröder (Utrecht, 1924), unes parets corredisses deixaven el primer pis obert durant el dia i, al vespre, la família el dividia en tres estances ². La mateixa superfície canviava de zona segons l'hora: és un precedent útil quan l'espai és escàs.

Relacions entre espais: matriu i bombolles

Abans de la planta, dues eines barates ordenen les decisions:

1. Matriu d'adjacències. Una taula de doble entrada amb tots els espais. A cada casella, una marca: ha d'estar al costat, pot estar a prop, indiferent o convé separar. Obliga a decidir parella per parella.
2. Diagrama de bombolles. Cada espai és una taca de mida aproximada; les relacions fortes, línies gruixudes; les que s'han d'evitar, una línia discontínua. Primer en un full en blanc, i després a sobre de la planta de l'aixecament, amb les façanes, l'entrada i els baixants ja dibuixats.

El diagrama no té mesures, i és a propòsit: serveix per discutir amb el client l'ordre de les coses abans de discutir centímetres.

Fluxos: els recorreguts de cada dia

Una distribució es juga en els recorreguts. Dibuixa a la planta, amb fletxes, tres fluxos com a mínim: el de l'arribada (entrar, deixar abrics i bosses, portar la compra a la cuina), el del matí (dormitori, bany, cuina, sortida) i el de les visites (entrada, estar, lavabo). Després busca on es creuen i on fan una volta inútil.

Dues pautes per llegir el resultat:

• Un recorregut no ha de travessar una zona de treball. L'associació nord-americana de cuina i bany ho recomana per a la cuina: cap recorregut principal no ha de creuar el triangle de treball ³. La idea s'estén a tota la casa: el pas cap als dormitoris no hauria de partir l'estar per la meitat.
• Un passadís és superfície que no s'habita. Com més curt, més metres queden per viure. A vegades l'estar mateix fa de distribuïdor, i aleshores el mobiliari ha de deixar el pas net.

Pel que fa a amplades, el Decret 141/2012 fixa en habitatge nou 1,00 m per als espais de circulació que connecten l'accés amb les peces practicables, i 0,90 m per a la resta ¹. Són mínims legals; l'amplada còmoda depèn del que hi passi, i la tens al M06.

La llum natural ordena la planta

Les façanes són el recurs més escàs d'un pis, i la normativa ho reflecteix. En habitatge nou, l'estar-menjador ha de tocar la façana en una longitud mínima de 2,20 m, i les estances han de tenir ventilació i il·luminació naturals directes des de l'exterior ¹. La superfície d'obertures de la sala, de la cuina i de cada habitació ha de ser com a mínim una vuitena part de la seva superfície útil, comptada entre 0 i 2,50 m d'alçada sobre el paviment ¹. Les galeries, tribunes i terrasses cobertes compten com a espais exteriors a aquests efectes ¹.

D'aquí surt una pauta de projecte: les estances on es passen més hores amb llum de dia (estar, cuina, lloc de treball) es posen a les façanes millors, i les que en poden prescindir (passadissos, vestidors, banys, que el decret permet ventilar mecànicament) cap a l'interior. Les façanes, i a quines hores hi toca el sol, les has d'observar al mateix habitatge: anota-ho a la planta abans de dibuixar cap alternativa. La il·luminació, natural i artificial, té mòdul propi (M09).

Cas pràctic: el passadís que es menjava el pis

Un pis de 75 m² amb dues façanes oposades i un passadís central de 9 m. La cuina és interior, a mig passadís, i l'estar dona a la façana de més soroll. El programa: una parella que treballa des de casa dos dies per setmana i rep família sovint.

La matriu d'adjacències marca tres relacions fortes: cuina–menjador, entrada–cuina (per la compra) i treball allunyat de l'estar. La primera alternativa porta la cuina a la façana i l'obre al menjador, de manera que el passadís s'escurça i l'estar-menjador-cuina guanya llum. La segona deixa la cuina on és i hi obre un gran buit cap a l'estar. Abans de triar, cal comprovar dues coses: on són els baixants, i si l'espai que resulta compleix els mínims de la lliçó següent. Com a referència, l'annex 2 del decret, que també han de complir els habitatges nous, fixa 14 m² per al conjunt estar-menjador-cuina ⁴.